Del café en pols al fum cafeïnic

Paideia

2010-05-29T20:18:00.002+01:00

Ha arribat el moment. L'educació del xiquet de bolquers, la bolque al bloq "Camp de proves", al qual podeu accedir mitjançant l'hiperlink que ja he exposat, o punxant simplent

ací

Epíleg

2009-11-10T10:45:00.004Z

Sóc tan atrevit d'escriure una nota i ja està? No. Sempre m'ha agradat explicar interrogants. La qüestió és que el blog, ben bé ho sabreu, és com un xiquet, i sempre que plora t'has d'alçar, donar-li de menjar, dos palmadetes per a què rote i deixar anant que es faça major, i que faça fortuna amb un bombí nou, un jupetí a quadres i un bell rellotge de butxaca que el faça puntual.

El cas és que l'altre dia em van trucar dels serveis socials, havia donat el meu telèfon, per fortuna es va guardar el nom. «Senyor Fakhfakhina? Tenim el seu fill a l'alberg d'acollida. Vol parlar amb vostè». Li vaig dir al funcionari, que no calia que em parlara de vostè, i que si ell entenia que l'accent d'eixa paraula tan lletja era anòmal just per restringir el seu ús; que em em diguera on estava l'alberg, que en deu minutets faria cap i que fins ara.

Me'l vaig veure eixir d'allà amb un pal florit, no menys que certes parts del pantaló que duia. No s'havia afeitat en molt de temps, i les taques als dits i a les ungles no se les ha de poder llevar en la vida. El vaig arreplegar i ens en vam tornar cap a casa. Ara estem de reformes i de moment es quedarà amb mi, es veu que encara no està prou granaet per a estar pel món. Sí que deixaré els residus per a què els doneu caladetes quan vos apetisca. Però de moment, fins que no s'afaite i se li'n vaja el corcó no liaré cap cigarreta més.

Ens veiem pels papers!

Els marcs del poema

2009-09-25T23:29:00.009+01:00

"Este conocimiento está fuera del texto,
pero evidentemente lo condiciona,
así que diré unas pocas palabras sobre él."

Cómo se comenta un poema
Ángel L. Luján Atienza

Ja fa temps, ja
que vas esgolante pel camí,
foragitant la retòrica,
deixant la gola sense el bocí.

Com vols que et diga,
digues, com vols que et crega?
Si vas -tu dius que et duen-,
com una esteta sense ganes,
amb la mà de Ganesh, la primera,
amb la mà que siga, amb la soga:
com vols que t'escriga, figa?
Fan mal els ritmes que transpuen,
els que no deixen cap firma.

I això és definir-te, vida?
Això és encabronar-s'ho,
això és com lletra i llavi,
això és com tu i teu.

Triatures (III)

2009-09-24T00:04:00.011+01:00

«Estimat Ethan:

senyoret, no sé quan et veuré. T'escric aquestes ratlles damunt la tauleta del Lucid de Gibbs Road, on solies beure whisky amb dos de gel, els dies que eixíem tard de l'oficina. Sempre em miraves amb els mateixos ulls enjogassats encara. Ací a Soton, les botzinades dels vaixells sonen més tristes des que te n'anares, i trobe que me'n passe dient-te açò amb aquest posat de víctima. Et seguiré, sé que no pots impedir-m'ho, igual com no m'impediràs que et torne a besar, ni que acabem estimant-nos com abans. La qüestió vindrà quan decidisques actuar, no deixar-te dur, com les meduses que duen els vaixells que venen de Durban. Mònica està al corrent, no vaig a enganyar-te, ella m'està ajudant a trobar-te. Però tampoc tu no vas a enganyar-me, sé el que sents; m'ho va dir l'escollera al capaltard, et vaig sentir quan m'abraçares quatre hores abans de marxar.

Sé on estàs: en la direcció on s'adreça aquesta carta. Mònica diu que no tardaràs en tornar, que això és el teu humor, visceralitats que cal passar així, però que m'estimes tant com tu i jo sabem que m'estimes. Sent que t'haja de dir aquestes coses amb aquesta cal·ligrafia rabiosa que tinc, però tinc por d'enviar-te un correu i que em done temps a arrepentir-me perquè l'hages contestat inusualment. No sé ni per què t'he de seguir. Serà l'amor que diuen? Serà la teua vanitat d'home dolgut per coses que no han passat? Serà l'atzar? la literatura? Segurament serà que ni et coneixes. No et preocupes tampoc, no siga que la teua llibertat, tota innocent ella, la forces a actuar, a existir hauria de dir. Ja me n'ocupe jo.

Et veuré, i m'estaràs esperant. I tu això ho saps tan bé com jo. Fins prompte.»

En doblar-la i guardar-la dins del sobre se sabia que Ethan no llegiria mai aquella carta. I que no ho faria sols perquè tinguera l'ànima abatuda, o haguera perdut la feina al Marlands Shopping Centre arran de conèixer-la, no. Ethan no llegiria la carta perquè tu ho impediries. I així va ser.

Comptat i debatut la fugida era irremeiable, i més tu que l'Ethan saps perquè. Vas comprar on-line els dos bitllets, classe turista, que vos durien just l'endemà fins a València, on ja tenies pensat de fer fortuna, i ell aniria amb tu, l'estimaves i just ara et necessitava. La febre anímica en què es trobava l'Ethan li impedia cap tensió, cap contrargument, s'ho ensumava de feia dies. Al sopar li contaries les quatre coses que encara no sabia, que tenies projectes, que ton pare veia positiu establir vincles amb certes empreses importants de la zona, i que tu, gloriós emprenedor, assumiries eixa responsabilitat. Li faries saber, també, que per a l'ocasió havies llogat un maset acollidor a un poblet llunyanament proper a la ciutat, i que el millor seria que anara a passar una temporada amb tu, que no es preocupara per la feina, que allà ja en trobaria, que per a alguna cosa estaven els amics. No li diries res més. Solament que l'endemà, per a Ethan Newbridge i Brian Wahnon començava una nova vida, però que per a això s'haurieu de llevar prompte.

Triatures (II)

2009-09-20T03:53:00.010+01:00

A tu potser no cal que t'ho diga perquè ja saps quan el vas conèixer, però a la Mònica li hagués agradat saber-ho, i no anem a deixar-la fora perquè sí; i a més ella sap més de tu que no tu d'ella, i això és una cosa que m'he proposat d'arreglar. Aquell matí no t'hagueres alçat del llit, vos havíeu gitat tard perquè la teua cosina et va insistir en què baixàreu a la cremà, i ja sabies què era eixir de festa amb l'Arnau. Però ell estava esperant-te al carrer, i els rossegons de nadal que et llançava contra el finestró deien que feia ja una estoneta que esperava. «Hòstia Mariana, que són ja huit i mitja... Va, puja!».

T'encantava agafar-lo fort per la panxa mentre baixàveu fins al pla amb la moto apagada. Ara ja no saps per què, perquè no t'agrada extrapolar situacions en el temps, però aleshores t'aferraves a ell perquè la fredor del matí no et pegara tant a la cara. La caseta on més l'oncle que l'avi d'Arnau guardaven els aparells per a llaurar no et va semblar un motiu suficient per fer-te eixir de la calentoreta dels llençols, i supose que ni la joventut ni les hores potenciaven cap fricció física més enllà dels besets aglutinants que li donaves. Tot i això, semblaves apegalosa, sobretot per la dificultat que va tindre l'Arnau per dir-te "Eh... espera't un moment. T'he de mostrar una cosa". I quan va traure d'aquella manera tan litúrgica els tres canyamons, i els va colgar acuradament dos centímetres sota el substrat de terra te'n vas riure. «Però... què fas ara? Em fas quedar amb tu a les huit del matí per a vindre i clavar dos llavors dins els testets?».Arnau et va pregar silenci, «Observa i pensa». «Però què coi dius Arnau?». «Sssh. Mira».

I el vas mirar durant uns moments, amb els ulls més negres del món fixats en aquell test que anys enrere pintaria la Manela, abans que li caiguera el pèl per la quimioteràpia i els ulls se li feren morats del dolor. En aquells moments recordaves quan jugàveu els tres junts pels bancals, botant marges, mentre les vostres mares treien la mona. I sense voler-ho, amb el cap girat cap a l'esquerra, vas deixar relliscar els minuts tal i com t'havia demanat l'Arnau.

«Què esperes veure?» Els nervis, que t'inflamaven, ara sí que els recordes, estan latents, de fet hi ha alguna cosa latent encara que t'imbueix, com a mínim, a l'agraïment. I aquell dia, ben bé que ho saps, va volar tot per l'aire; els metges, quan t'interroguen sentaran les bases de l'esquizofrènia just en aquell dia, en aquell bell moment en què unes plantes naixien i tu començaves a familiaritzar-te amb la paraula oncologia. Li vas irritar la galta amb aquella palmada. Els cavallons del bancal no t'ajudaven gaire a la fugida, com si la terra intentara sempre asserenar les passions, calmar l'embranzida.

Això, en una fugida com aquesta es veia vindre, fins i tot és una cosa que la Mònica ja intueix. El que potser no sap és que en aquells moments pensaves la Manela entre els llançols de l'hospital, com després la veuries, amb les molles de pa entre els llançols perquè no el tastava i ho escampava tot; tampoc sap que Southampton anava a creuar-se a la teua vida just en aquells moments en què al cap s'entremesclava una sensació estranya, a meitat camí entre la por que produeix l'odi i les ganes absolutes d'ajudar. El que tu no, però Mònica sap del cert és que això es diu frustració; i te la va arrencar un anglès amb un Golf amb el volant a la dreta.

En realitat no va ser res que t'impedira res, no va ser catastròfic, encara que ho volgueres després, sols era la vergonya. Dos tipets amb cara racial d'anglosaxó et van ajudar a alçar-te de terra, bruta -i, horror! les calces verdes esgarrades- i amb una petita ferida al peu dret. No vos entenieu massa, per molt que ho intentares dissimular amb els teus okeys que no entraré a valorar, i et van dur com calia, al centre de salut. Diagnòstic metge: visita un fisio, caminaràs abans i millor. Potser la Mònica es plantege per què no et vas mostrar més estranya, més fosca amb aquells desconeguts, però si ni tu mateix t'ho vas plantejar s'haurà de quedar amb les ganes de saber què hauries pogut pensar i no vas fer. Hauries, per exemple, d'haver demanat pel nom dels estrangers, saber d'on eren potser, de Southampton. Hauries pogut endevinar, si t'hagueres fixat, que un dels dos estava promés, o això deien els codis que deien que un anell al dit implica un lligam amb tercers. Però no t'hi vas fixar, només et vas deixar endur per aquella esquena ampla, amb eixa barbeta de dies que et deia que don't worry, que you can carrie on.

No seria fins dies després, mentre posaves el pitet a l'oncle Pere que vas tornar a sentir aquella veu quan entrava a l'estanc. «Emm... poco español, sorry. Do you have a Philip Morris box?». La tia Amàlia li va espetegar que no, que tornara l'endemà que li venien les comandes noves, que allà estaria la seua caixeta de tabac. D'on havia après a entendre català l'Ethan, Mònica? O era ta tia la que havia invertit diners i matrícula en l'escola oficial d'idiomes? Independentment d'això l'individu l'endemà es va presentar de nou a l'estanc, amb la seua bitlletera en regla, i unes ganes horribles de fumar. Es va sorprendre de veure't rere el taulell, tu també el vas conèixer i li vas fer un somriure de bat a bat. Es va presentar, aquell dia sí, dient que bon dia de nou, que si t'enrecordaves d'ell i del seu amic Ethan, que es deia Brian i que si volies anar a fer un te amb ells, que s'havien de disculpar per la ferida que tenies a la cama. Aquesta part de la història Mònica ja la coneix una mica més, i com ja sabem, el detall és una cosa de flamencs i d'en van Eyck i no de seguidors de la Commonwelth.

La impregnació del llenguatge: gèneres i marcatge

2009-07-01T13:01:00.008+01:00

Aquests dies, forçat en part per l'abelardina condició d'aprovar morfologia, i per altra banda punxat per un debat de dolç fumet i de cerveses multicolor, he estat mirant articles, i hui n'he troba un de Gabriel Bibilono, que titulà "Llengua, gènre i sexe". Vos deixe un fragment que m'ha semblat esclaridor, ja no del debat al voltant del llenguatge no sexista, ni de la concepció patriarcal de la llengua, si no de quina és la comrensió del lingüístes sobre alguns dels arguments feministes.

"En català les paraules femenines només es poden aplicar a dones, mentre que les dites masculines per a associar-se semànticament al sexe masculí necessiten l'acció del context."

No es poden criticar les afirmacions lingüístiques que fa, perquè són certes. És a dir, pense, com Bibiloni que els aspectes fonamentals de la llengua no es mouran, per molt que practiquem ferventment l'ús no sexista del llenguatge, el marcatge de gènere continuarà caient sobre el femení, i així ho farà perquè el sexe femení no té prou amb "l'acció del context" per a existir en la llengua, i per tant se l'ha d'anellar per a que puga ser visible. Eixe fet lingüístic no es pot canviar, perquè la tendència dels parlants és a marcar el gènere.

Ara bé, que aquesta tendència tinga les seues arrels en una concepció patriarcal del món jo diria que no sols és afirmable, si no que és molt més que obvi. Per altra banda, l'afirmació que la llengua invisibilitza les dones és en part certa però li calen molts matissos. Analitzem un poc tendència general dels parlants a marcar el gènere per a diferenciar entre les dues formes, la no marcada (estudiant) i la marcada (estudianta). Quina referencialitat té la forma "estudiant"? Bibiloni ens diu que per context deduïm si té una referencialitat on s'incolu masculí i femení, o si per contra, hem d'entendre un masculí privatiu. Quina referencialitat té la forma "estudianta"? Té una referencialitat exclusivament femenina. En tant que hem de recórrer a marcar el gènere, perquè si no ho fem, no podem sobreentendre solament el sexe femení, no estem fent invisibles, a les dones, estem arraconant-les en formes secundàries, i de menor abast referencial. Però això no ho podem evitar, hem de marcar el gènere si volem fer visibles en la llengua els subjectes femenins i únicament femenins.

Aleshores, apareix una tendència, que he vist en molts documents de l'esquerra independentista d'atribuir a la forma marcada dos valors, el general o inclusiu de sexes i el femení restrictiu. Eixa actuació, justificada pot ser usada fent un exercici de contorsió lingüística que aprofita per veure el patriarcalisme de[ls parlants que han construït] la llengua. Eixa actuació em sembla sana, com a exercici de reflexió. Ara bé, pretendre que les formes marcades de les paraules flexives assumisquen el valor inclusiu és donar-li la volta a la tortilla i pense que no és la via més propera a la parla. Si volem treballar en pro d'un llenguatge menys sexista pense que hauríem de recórrer a les formes que Bibiloni anomena epicenes, és a dir, formes "referides indistintament a mascles i femelles i en què es palesa la manca de relació entre gènere i sexe" com "persona" o "víctima" que arbitràriament són femenines.

Tot i això, crec que no hem de defugir la idea que si són els parlants els que fan la llengua, quan més alliberem els parlants d'actituds sexistes i concepcions patriarcals més alliberarem la llengua.

Cosmogonies

2009-06-25T13:52:00.005+01:00

Aquell déu havia nascut a la coveta del tio Batiste el de la calç, i els deia "Fills de puta!" als conills quan els mossegava el bascoll. Un cop mort, per primera vegada es va veure el conill, i ferventment li brollaven les primeres i brutals veus del Carmina Burana [...] I la sang, a xorrolls, li baixava salvatge per la barbeta i el coll, i en aquells moments esbossava l'escòria, amb el bocí cru. I l'infinit s'ofegava davant la seua sed intrínseca, i la curiositat ecletxava les parets de les fantàpolis, regallant incandescent carenes enllà! I es va negar l'instant perquè es fera la paraula! I la paraula es va omplir d'odi i d'una brutal cadència que va brunyir tot el trellat.

Un trist bullit per a dinar

2009-05-26T16:01:00.007+01:00

«I què passa si done les passes més curtes?

Potser economitzar en passes no és el meu fort,
però la constància de donar-los
em fa tenir callositats.

Així que de tendror, ja... poca.
Les ferides, amb sal, també cicatritzen,
i van xuclant-te. I tu ni t'espolses
ni protestes, perquè formules la correcta,
justa i harmoniosa solució.

I arribaràs allà, amb la careta llavada,
i amb les teues parauletes guardades a la butxaca,
amb l'ipod a mitja veu, esperes
amb les espatlles i el peu dret
recolzant-te amb la paret blanquinosa.

Però t'has equivocat de nou,
Alfons de Còrdoba no és Arts Gràfiques.
I una oloreta callosa, que oh!
et diu que has fet tard, i t'infla
els narius amb una tendror espessíssima.»

Plàs!

Estàs pixorro o què? Fa vint minuts que t'hem dit que baixares a dinar!

Triatures (I)

2009-05-09T02:51:00.007+01:00

Deien que era un homenet que no el coneixien. Tothom posava cara de tenir un passat molt més profund del que se'ls veia als ulls, i tot i això acabava sent insuficient quan preguntaves per Ethan Newbridge. No era massa estrany, la veritat, i tu ho sabies, perquè preguntar per l'Ethan mai t'havia anat còmode, i fer-ho pels bars i pels establiments públics d'un poblet tan digne que no sabies com es deia sense mirar les indicacions que t'havia deixat la Mònica t'ho refermava.

«Penny, escolta'm bé... no, això no pot continuar.No! Escolta'm, la nit que ens vam veure no sabíem cap de les dues per on anava a eixir el meu germà. Prou, Penny, torna, deixa-ho estar. Deixa de trucar-me, i sobretot deixa d'acostar-te més a ell. Ja ha triat.» I això també sabies que anava a passar, Ethan t'ho deia a cau d'orella mentre ploraves frustrada, "Em fas ser invisible". Però també sabies que no anaves a deixa-ho estar. I l'estanquera, que t'havia semblat la dona més xafardera del món, s'havia rist de tu quan li demanares un Philip Morris, li semblava graciós això de veure guiris pel poblet, i també va lligar caps quan va pensar que l'única persona que fumava eixe tabac tan ridícul al poble era un anglés que havia vingut per l'estiu. La neboda li havia dit que vivia a Southampton, però ella no ho recordava, i a més, encara que ho hagués recordat no t'ho hauria dit fins la compra del tercer paquet de tabac, i tu sols fumaves perquè a l'Ethan la boca li feia gust a nicotina.

I pensaves les paraules per a no sabies massa bé què. I et pujava una ardor que et feia por i tot, mentre passaves les pàgines sense assimilar res d'aquelles Operas and Plays. «Do we suppose that all she knows is that a rose is a rose is a rose is a rose.» I ho era. I et miraves el roser de davant la pensió amb el somriure que Ethan odiava, perquè amargaves, perquè no sabies què fer. Quan vas obrir la mà i et penjaven un parell de punxes de roser, vas voler torcar-te amb les roses, perquè així era com es curaven les ferides, deies, d'amor.

Mariana t'havia guipat mentre t'imaginaves que les paraules t'enaltirien la condició, sense saber que ni el verb més pur i clar li faria més bona cara al fracàs. I t'ho veies tot allà baix, tot mullat, sacsat per l'onatge. Però tu, que fins aleshores solament tenies records, paraules, t'havies decidit i ara les accions les tenies clavades a les mans. I com que havies triat la teua desició t'esperava allà baix, entre les roques. I la vas veure marxar, corrent costera avall, fent ballar uns cabells esquerps, com si sabera que havies notat en ella una estranya curiositat per Southampton. Aquella nit, no ho recordes massa bé, vas aconseguir adormir-te tranquil·lament, i potser t'hauries d'haver preguntat què collons estaves fent, en comptes de sentir-te subtilment recomfortada.

[...]

2009-04-23T14:40:00.003+01:00

Què hi ha sobre la inspiració? Res (o una ventada que esgarrife). M'agradaria escriure amb ràbia, rapidesa i eixe tic, com espetegar els dits i assentir amb el cap. M'agradaria oferir res que no fóra tan orfe com el que estic fent, m'agradaria, potser, no haver de recòrrer a què collons és això de la inspiració.

Bé, doncs la inspiració potser és això: quedar-te sec i arrugadet, com la més pansida i escatològica bacora senil; és això que se't menja si no hi és, i quan apareix dius, merda! Ara no... I t'has de rendir. Mentrestant vaig abocant, per desídia, aquestes cosetes absurdes que es diuen actualitzacions.

Realment: val la pena?

Ara

2009-03-10T15:58:00.001Z

Ara: atemporal proposta.

M'has desullat la paraula,

i els repunts semblen

tan, tan naturals, que oh!

Vomite! I les mans em

tremolen aferrissades

a la impàvida tassa.

T'ho has endut tot,

l'alegria, els monstres,

el mites, la història.

I s'ofeguen les floretes,

i totes les teues olors

queden com residuals

en els aspres cubets

d'esponja trista i verda.

Lectures

2009-02-24T01:46:00.002Z

"No és el cos sinó la seua imatge
que roman damunt la plana."
Manel Rodríguez Castelló

Pot ser que em vinguen ganes de no dir res, de fer del res el ser, de jugar amb els mots imbècilment mentre em menge el cap en altres coses que necessiten menys atenció.

No refrenaré, mai, l'impuls: les ganes de botar, de que el vent em rasque el cap ben fort, de que els ulls se m'assequen de la fortor. I tammateix la pols.

Després no n'hi ha llavador, ni esborrany, ni culpa. Un gel com víric se'ns adorm damunt i les passetjades i el llustre, seran tot la mateixa cosa. Les passetjades.

Així, com deia, la pols se'm clavarà pel cap, una i altra vegada. Però he aprés de llegir els llibres sense passar la plana necessàriament cap a la dreta.

Es tracta solament de somriure: doble el cantonet de la plana que m'agrada, i retorne al sot quan fa massa vent i els ossos es fan del color de la canella.

...i bona nit (.)

2009-02-18T21:05:00.007Z

«M'imagine amb tu:

enfront teu, imitant-te.

I això, creu-me, és la felicitat.»

Cauen les paraules

Trobes un filtre digerit,

i l'olores plenament.

Et mous de tant en tant,
i en arribar a casa li rasques el coll
i l'acarones com si un gos
li haguera pres l'esguard.

A voltes, encara t'hi veus.
I t'ho mires tot com si
ho dugueres pel carrer
dins d'una bossa. I rius,
i una coixera al pit
et fa parar la riallada.

Dius hola, i la mel granula.
M'ha dit que no t'ho diga,
però ja ho saps: els llençols
encara són blancs, i no,
rabiosament parlant
no n'hi ha guerra.

Inspires profundament,
com si anares a parlar:
arrufes les celles,
deixes les claus a l'entradeta
i declares la teua intenció
nul·la de sopar.

Un cadàver exquisit

2009-02-09T00:55:00.004Z

La llum tebiosa que feia el televisor atenuava la musicalitat imbècil de les entrades de Family Matters. Al terra, just baix de la setantera tauleta policromada sobre la qual hi havia l'aparell, una mà fredosa apareixia com si allò fos el bell mig del paradís. Era un mà que semblava haver tocat sítars, però res més lluny, aquella mà era una mà de persona purament engossarrida. A l'índex hi havien restes d'un sucrós element que, feu-me cas, era més haixís que altra cosa. Els canells els hauria d'haver tingut tallats, amb un tallet a les venes lleument esgarrades per l'embussada maquineta d'afeitar, però ni suïcidar-se amb dignitat sabia. Els brassets tan poc molluts com la seua desvagada activitat els concebia besaven el terra amb torpesa, blanquinosos, amb petites costres vora els colzes produïdes per la seua repugnant forma de vida. Cada muscle estava ahí, sense saber massa bé què dir o com fer un posat més absurd. La cara no era desagradable, però era molt difícil de veure. Una ganyota amb els ulls astorats, la boca mitjanament oberta, com si no s'ho esperara. Les orelles se l'escoltaven, però no semblava que li hagueren fet mai massa cas. Els pits eren els típics pits de les persones que respiren, en la seua forma i volum, i la proporció entre el cap i el cos no era tan acurada com hauria de ser-ho. En realitat, el pit ben format, ample, una mica abultat pel centre es deixava veure, tot al contrari de l'antiestètic forat, amb eixe suquet i eixa carn aixina amb careta d'haver bollit, mesclada amb polièster una mica fos. Una mica més avall ahí en la soqueta del penis, d'una base sortien dos bracets regulables que arribaven a un altra plataforma acoblada al gland.

Ho havia fet ell a soletes, bé, potser l'aposta hagués ajudat. Però apostar que amb el Jes-extender es pot allargar el penis dos centímetres amb el temps que queda per fer-ho després d'ingerir àcid sulfúric, és de ser tan ingenu com el nostre cadàver exquisit. Però allà, repassant el paper més acurat a la seua vida, Waldo Geraldo Faldo havia mort víctima, un cop més, de la seua insuportable i estrictament exterminable estupidesa.

Provatures d'assaig a petició d'en Flea

2009-02-05T17:04:00.002Z

"Divendres, 30 de gener de 2009"

M'he gitat, i sobre el llit comence a escriure. No sé massa bé on vaig. He escrit la data, i prou. Les darreres setmanes he estat llegint cap a Pla. M'ha fet gràcia veure què va escriure Sant Joan Fuster sobre ell, crec recordar que al pròleg d'alguna edició del Quadern Gris, i se'm venen al cap adjectius potents, escrupulosament incisius, rectes. El posat fusterià ha estat tan latent que se'l reconeix encara que sols pose J. F. al final dels escrits on posa J. F., és d'un posat tan d'ell, tan típic que en realitat li hem llevat la ironia al cèlebre aforisme grec que deia que Joan Fuster era la mesura de totes les coses.

Veig que em costa escriure, sense pensar en escriure. Si he accedit a fer aquest exercici ha estat pel que he llegit de Pla. Realment no sé fins a quin grau m'afecta la seua lectura. Al principi se'm feia costera amunt l'homenet vell de la boina, de fet, m'esborronava sols de sentir "dietarisme". No sé si ha estat la indústria televisiva nordamericana la causant del prejudici, però sobre els dietaris sempre he tingut una opinió pueril i superficial, pareguda a les opinions que hom té sobre les coses que desconeix. El rebuig és el camí més fàcil, s'engalana d'argumentacions ridícules i buides i s'oculta perfectament la manca de gana, de fet l'apatia. Per això, potser, em martiritze i intente escriure a mode de prova, per obligació moral, o potser vocacional.

Potser l'estil, amb pretencions absolutistes em perd. Intente ajustar cada mot, fer-lo més concís, i li afegisc més mots sintètics, i aconseguisc un estil optimitzat. Això ho faig habitualment, sense cap vergonya, però amb una certa recança. Intentaré seguir el consell falaç de Plà de descriure en comptes d'opinar. Així començaré per una imatge, més bé una anècdota.

Fred ventós, el de la setmana passada. En aquest punt Pla li posaria el nom adequat al vent, però un servidor a penes li arriben Llevant i Ponent, els quals no he pogut distingir mai a l'hivern. El taüt sortia de casa Samira, una dolça personeta amb regust amargoset que tinc el plaer i la necessitat d'amar. Plorava pel seu avi. Aquestes coses solen passar a eixes edats, i no és lògica la desventura. Però el plor i la pena? Comence a escriure, he de descriure. Perdó.

L'eixideta fou triomfal. Davant corones i rams, un dels quals portava jo estúpidament. Em semblà un estúpid passeig teatral, un passeig per mostrar dolor. I jo, dolor dolor, no en tenia. Era més bé una víctima colateral, de fet sols sentia una pena anàloga a la de la meua parella. I l'església? Mentiria si diguera que em repugnen eixos llocs, no és cert. Allò que em repugna és aquella manera d'actuar tan beneficiària que tenen tres dels cinc rectors religiosos que he conegut. De les esglésies sols m'agraden els textos que hi han sota les figures i retaules, escrits en una mena de llatí macarrònic. En deixar el ram vaig observar un d'aquests curiosos textos, empobrits i desatesos. Vaig acostar-me sota la Mare de Déu de la Puríssima, i un cant balat va sorgir d'entre els feligresos, mig asidus, mig assistens puntuals per l'enterro. No ho vaig suportar. Vaig haver d'eixir d'allà.

La nerviositat em va augmentar i vaig decidir, mentre feien la misa, drogar-me -secament, un altre dia ja en parlarem al respecte. Vaig anar a casa -és la gràcia que té viure al carrer l'esglèsia- i em vaig fumar una cigarreta amb cannabis, i em vaig relaxar, sempre dins dels límits de la seriositat del moment. Vaig discutir estúpidament amb el meu germà, motivat per la seua bestialitat pedagògica i pels meus dogmes morals, obtusament conjunturats.

D'una rabinada vaig sortir, menys relaxat, i vaig esperar pacientment que s'acabara la missa. Samira sortia blanca, amb els ulls cansats. No vaig gossar separar-la de sa mare i de la seua àvia mentre la cercavil·la fins l'entrada del poble. Allí, a cada enterro es produeix la majestuosa pantomima de la qual vaig ser testimoni: havi acabat arribat del pesame. Davant la seriositat de la família, posseïda gairebé al complet per un posat existencialment absent, la gent s'organitzava en fila. La germana, la dona, les dues filles, el fill i la nora del mort es distribuïen en fila, al davant del fèretre. Abans de començar, el rector comunicà d'una forma merament administrativa, diguérem funcionarial, el seu fals condol, i els confirmà que diumenge hi hauria un reso i una missa, és a dir, un sobresou per eixes tasques tan feixugues i poc devotes. Tot en eixe ordre. Tot seguit, els veïns anaven passant a cabotades, besos, tocs de mà, de muscle, abraços, plors o una lleu lamentació estandard. Després alguns homes encuriosits admiraven el taüt i feien algun comentari sobre la qualitat de la fusta o l'estat del cadàver.

En acabant, la família i la gent que realment volia acompanyar el mort i/o la seua família vam anar al cementeri. La tapa del níxol caigué dues voltes, i l'estupidesa dels enterradors superava els límits de l'absurd. Vaig veure a ma güelo (no puc fer estandard un mot tan propi, ho sent), amb el somriure als llavis. En realitat vaig veure la seua tomba i vam fer alguns comentaris sobre la petitesa del cementeri "nou".

En eixir del cementeri, fins i tot des del moment just en què sellaren el níxol, una sensació de calma em va envair, de fet sols sentia una calma anàloga a la de la meua parella. A banda de les diferents representacions teatrals, anomenades cultura popular, els enterraments deuen ser això, una sana expulsió del mort de la vida qüotidiana.

Motius

2009-01-19T04:12:00.009Z

Perquè és tard i em fa una mica de mal el cap. Perquè el coll es sent carregat i la és vista cansada. Perquè els dits remuguen quan teclege. Perquè el ratolí no és prou llum. Perquè el nas flaira massa nicotina. Perquè casa em cau al damunt i reste sempre immòbil.

Perquè el Quadern Gris em torba i l'odie. Perquè Pla no té la culpa. Perquè els mallorquins no volen fer laterals amb els dorsals de la llengua. Perquè la fonologia és avorridament viva. Perquè preferisc "cauia" a que una iod triomfe. Perquè Emili no explica bé i és de la Vall. Perquè la joventut ho corromp tot amb Internet i amb exàmens d'assaig didàcticament corprenedors. Perquè les bacants mereixen ser imitades i Requena és lletja i parlen castellà.

Perquè no tinc res a dir, ni cap tonteria que oferir. Perquè un blog és un xiquet de bolquers i fa sempre massa olor a merda resseca. Perquè m'irrita la realitat i ja no hi ha ni secret ni manca de secret. Perquè els asturs són gent amable o germans entre ells i un café és poc.

I sobretot, perquè no em dona la gana.

Bon any

2009-01-01T03:43:00.000Z

Encara no ha arribat l'hora de l'alegria profundament hipòcrita de les dotze campanades. Bon any i que et pudrisques només pugues, i somriu-me d'eixa forma tant tallant, somriu-me imbècil!

Aquest any em sacrifique, no més que els que han de passar aquesta nit de qualsevol mena, diguérem, no occidental. Aquest any, de balanç, no en tinc, perquè un any és molt ample, i tant, tant de temps, no sé..., no l'acabe de copsar. M'entristeix el fet d'estar enclaustrat voluntàriament, treballant, una nit com aquesta, però m'entristeix molt més no frisar l'esclavitut les nits que no són com aquesta. I per damunt d'això, hi ha la possibilitat moral de no tenir permesa la queixa en comparació amb les altres opressions.

Un any, no; per a mi és la fi d'onze dies d'esclavatge per diners, de prostitució cognitiva. Com ho dirien ells, onze dies de venda de la meua força de producció. Tot i així, per començar l'any, a un se li han volat els dits intentant fer que tot l'entusiasme del món esclatara expressivament en una tradició que no coneixia, a una altra li han aplicat, molt burocràticament, un protocol per a la violència de gènere tan inútil que ni en sabia d'ell, un altre s'ha mort, perquè sí i ha generat un buit per poder omplir, més tard les llums altes i parpellejants de les seicnàlubma s'ha tornat insistent i l'odi cap a les inutilitats ha crescut, més tard el passat mèdic d'un home s'ha dissolt en el no-res i una imbècil amb un quart de segle a les costelles s'ha espatllat el canell grassó, i ho ha explicat queixosa sota l'absurda i proctectora mirada dels pares.

Encara no ha arribat l'hora del crit profundament hipòcrita, de l'alegria estèril de les dotze campanades. Bon any i que et pudrisques només pugues, i somriu-me d'eixa forma tant tallant, somriu-me imbècil!

Prosopopeia

2008-12-23T18:26:00.003Z

“Vaig cridar la policia”

Aquell dia vam sortir de l'edifici amb la cara roja, fornits i junts. Avançàrem carrer avall, de la mà, ben segurs. Desacomplexats, tots dos parlàvem amablement. I et vaig dir: “No hi ha demà si no ets amb mi*”. I observàrem el paissatge. Els carrers eren buits encara, i feia olor de tons blavosos. El sol relliscava privilegiat entre les cabòries de l'urbanisme, i descobrint armaçons de ferro colat i grans masses cimentades, perennes, començàva a calfar-nos l'esquena i els braços a poc a poc. D'un portal sortí un home amb un gos lligat i una bossa de fem plena. Els nostres passos rebotaren a l'orella de l'animal i en la distància es sentiren alguns lladrucs que anaven esvaïnt-se. Giràrem la cantonada topant-nos amb la tos d'un home humit i mig per afeitar que pudia a cassalla. S'obrí la porta d'una casa i quatre xiquets amb motxilla sortiren escridassant i barallant-se per la pilota. El carrer principal ens va rebre empenyent un cotxe cap a nosaltres; i botàrem enrere mentre ens pitava la imprudència. Vam correr per creuar el carrer. Allí, davant l'hotel ens va rebre una dona d'aquelles que s'emmagatzemen en naus industrials recarregant-se durant tota la nit. Obrí la boca i començàren a brollar paraules encadenades, i molt agudes que amb rapidesa colapsaven el nostre cervell dormitós, bellugant fins l'última de les nostres neurones. Els crits abominaven la caminada. Es sentia una remor que venia del fons i rossegava els cantons dels corredors. Aparegué un restaurant farcit d'encomandes matinals que parlaven anglès i francès, i es reiteraven repetidament. El xiulit de la cafetera que escalfava l'aigua i la feia bollir massegava les nostres orelles ocres. S'incrementava la presència de veus: arribava l'hora punta. Als xiquets se'ls renyia per menjar mal, i la parla s'exhaltava més i més; l'ambient avermellat produïa calor i a nosaltres ens queien les gotes de suor pel nas. La camisa negra estava mullada, i els porus s'apressaven en expedir més substància. A l'altra banda de la barra deu braços sobre un tumult s'aixecaven cridant l'atenció, i al fons un bigotí bramava malhumorat. Vaig entrar a la cuina a per un entrepà i vaig posar-li pressa al cuiner que em digué que necessitava oli, mentre les olles i la paella xisclaven remugant pel seu treball. Vaig allunyar-me, sol, al soterrani i les veus es varen distanciar. Rebuscava entre botelles l'oli. I de sobte: el silenci. Vaig sentir l'explosió que reberverà durant uns minuts al meu cap. I vaig sortir. Els cadavers s'escampaven per tota la sala.

Va sonar el timbre. I vaig borrar la pissarra mentre els xics i les xiques s'apressaven a sortir. Al diari venia la notícia: “Atentado terrorista en la costa del sol”. I la passivitat dels cossos de repressió sols fou millorada per la pressió que el fet exercia. Una pressió plagada d'interrogants, tan coherent com la inutilitat dels inútils. Després vaig baixar el cap, i vaig plorar en silenci.

Retrat II

2008-12-22T01:57:00.007Z

Rius, com si tingueres hipo.
Em fa gràcia eixa gràcia d'irredempt,
i et ploren els ulls; et treus, com
si feres palanca, grosses lleganyes,
grogues, esguellades i gruixudes lleganyes.

M'encanta veure't fer el farra
amb la camisa per fora, amb el cigar
a la boca, amb un ritme sobrentès.

No has escoltat mai rap,
però parles amb eixa cadència,
amb la veu d'aquell que no sols
ho sap tot, si no que a més
ho sap amb gràcia, amb una base
de bateria, i un slide precari.

Ets trist, molt en el fons, com jo.
Però això ja ho sabies, i sols
simulaves, amb la teua forma
de caminar, un petit món
de fantasia, un món d'exemples;
de fet, un món exemplar.

Retrat

2008-11-26T01:15:00.005Z

Moc tebi, espés, blanc i verd.
Esnifada insultant, el moc: dins.
Fregada amb la màniga. Hola
i riure obscur, inofensiu,
i disjuntivament obscur.

Un gest, expressió absent;
una fregada abundant,
lasciva. I entre el dits,
el bult ingenu del penis.

Els nens es riuen i llancen
les burilles dels cigarrets.
Els grandets, com que poden,
llancen pedres. Unes pedres
d'escoleta, escoltades ja,
retrobades. Els vells,
els vells l'escolten i
calla. I riu.
I mai
diu
.

Plaça de la Glorieta, nº 8, àtic B.

2008-11-19T15:18:00.005Z

I la calçada s'omplí de massa gris, potser gris innocu. El mateix dia s'alçava l'acta d'un cadàver a la plaça de la Glorieta, i la família rebé condolescències d'un munt d'empresaris de la zona, que l'endemà omplien un pompós enterrament i diferents pàgines a la secció de successos. Es parlava d'un honorabilíssim concejal, francament liberal, assassinat pel seu majordom, al qual se li havia perdut la pista feia dies.

La gent que sabia qui era el majordom, i més encara la que sabia qui era el concejal parlava. I al final de les converses sempre deien "...és que no n'hi ha res a fer".

El Joanet

2008-11-09T22:28:00.003Z

Hui, com cada nou de novembre des de fa ja temps (no sabria delimitar l'any exacte), ha tingut lloc al meu poble matisadament grandiós la festa del Joanet. Aquest Joanet representa un llaurador que, beatament, va anar com a reflex de la fe i l'amor que se li havia de tindre al grandíssim orador i estratega polític en Vicent Ferrer, posteriorment canonitzat.

La gràcia de l'acte és que la proclama que fa el llauro és un text escrit en valencià. No sabria delimitar la data d'aquest text, com ja he dit, més que res perquè no n'estic documentat. Tot i això, formalment es tracta d'un text de dinou estrofes de quatre versos heptasíl·labs amb amb rima blanca en el primer i el tercer vers i assonant en el segon i quart. Bastant pobre en recursos, i poc interessant més enllà de l'acoblament d'expressions al vers.

Pel que sembla, i repetisc, sense haver-me documentat, el text està escrit per un rector. Fa gràcia i por al mateix temps, com en aquests tipus de text la figura del proclamador és modelada, i de quina forma ha de ser interpretat el missatge que es dóna. Quan el proclamador, el llauro, el pobre, el poble es refereix a ell mateix com a enunciador es refereix d'aquesta forma: "pero com soc llauraor/no presta més el meu cap" o "no vullc ser més pecaor,". La humiltat sempre ha estat un gran recurs, i recordar la funció de cada element en aquest món de déu també.

De totes formes, d'aquesta historieta de diumenge el que més m'ha copsat ha estat la vigència amb què camina el fervor polític cap a el Stalin del segle XIV i principis del XV. Allà dalt, sobre la multitud, d'empeus, s'erigeix encara una mà amb el dit acusador, i els ulls tronadors semblen guiar perpètuament una part d'aquest país de llana per càstig.

Blogs

2008-10-30T14:34:00.003Z

Pel que sembla, després del que he estat escoltant en unes classes d'Assaig en què estic matriculat, hi ha una tendència general a considerar el Blog com l'espai perfecte on s'està desenvolupant el gènere. Un espai, a mode de dietari, amb la seua data concreta, la seua visió subjectiva, i eixa reflexió eterna que continuarà rossegant les puntetes cremades del cervell, amb una constància exasperant. En aquest sentit, l'acoblament de l'estructura blog a les exigències genèriques de l'assaig és tan esfereïdorament precís, que la mínima aportació sembla desequilibrar el mecanisme.

Tot i això, pense que no és així, si enfoquem l'anàlisi des d'un punt de vista no formal o estructural. Per una banda, encara parlant de la forma, aquell element diferenciador d'un blog és l'opció "Comentaris". Podem observar que aquesta diferència estructural entre els recursos de l'assaig clàssic imprès en paper i aquest assaig en format electrònic no constitueix una desvinculació de la filosofia del gènere.

Des d'un punt de vista dialèctic, un dels pocs elements sistemàtics de la teoria assagística, a banda de la voluntat literària, és la submissió de tot plegat a la crítica, una concepció molt òbvia de les essències com a convencions canviants. Amb això, el que vull dir és que la possibilitat de crítica, igualment breu i condensada, és grandiosa amb la participació del receptor.

En definitiva, unes noves eines per crear una nova concepció sobre la forma de fer literatura, molt més rica en contingut, i amb una potencialitat en les perversions retòriques que faria por de vore, en el sentit més artístic de la paruala.

Buida reflexió amb pretensions caminalístiques

2008-10-13T15:59:00.000+01:00

Aquesta mena de reflexió bastardant ve a partir de la lectura d'un text produït pel poeta, mestre i persona blanca Salvador Jàfer. Al text l'anomenà "Antipoesia", i presenta un programa (anti)poètic poc definit, que marca unes línies generals de crítica poètica.
[http://laterradenlloc.blogspot.com/search/label/po%C3%A8tica]

En aquest sentit dissentisc amb ell en certs aspectes. Qualsevol "provocació" no és antipoètica. De fet, la provocació ha estat la base de poemes (fins i tot de subgèneres lírics), i potser reduir l'art a la mera provocació és un error greu, però el mateix passa si posem en negatiu aquesta premisa.

Des del meu punt de vista, diga-li marxista, diga-li pseudo-estructural, Adorno tenia raó en el sentit de concebre una poètica que basava la seua pròpia gènesi en la crítica, és a dir, l'art com a motor de la seua "negativitat reactiva". Amb açò vull referir-me a la necessitat d'un art de resposta, o portser un simple art crític o "punxa", o provocador.

A banda d'això no entenc la fixació de l'anomenat mestre Jàfer en la mètrica i la regència que ha de tenir sobre les composicions poètiques. Hui dia, això, crec que no. I si ho dic ja intuitivament és perquè el fet de negar categòricament part de l'obra poètica de grans mestres com Brossa o Foix, com Vinyoli, com Papasseit, i com un gairebé infinit etcètera d'autors, no és gratis. Amb això vull dir que la poesia no és ni millor ni pitjor si agafem eixe patró, simplement és una manera d'obrir la proposta genèrica i complicar una mica més les coses a aquells teòrics de la paruala que s'anomenen filòloegs.

Pense que l'antipoesia no està escrita encara. Que el camí que ens queda per fer-ho és llarg i que anar de de la fulla en blanc a l'escrita, i després desescriure-la és molt més complex que tot això. L'absurditat extrema a voltes no em cap als anàlisi, a voltes sí. L'exigència al lector, en poesia se'ns hauria de fer patent. Per a la massa fem cançons i prou, no s'escau res més.

La poesia no sols és morta, sinó virtual. I per això que viu molt més enllà del bé i del mal, cal tractar-la amb pinces i estar atents a les gràcies (absurdes o no) i la riquesa d'un text, en qualitat experimental o en versos quadrats de principi a fi, en la mera sensació, en la provocació, en l'estranyesa, en la investigació, en la indagació profunda de les raons humanes per a la creació artística, per al poema.

L'absurditat i l'estupidesa també caben als nostres diccionaris, allò que no cap als nostres diccionaris són les coses que no es diuen.

Mètrica, mètrica, i exercicis de mètrica! Símbol, signe, missatge, i exercicis de lingüística!

Conte de diumenge nit

2008-09-24T19:08:00.003+01:00

«Aquesta és una d’aquelles històries petites que ocorren els diumenges per la nit, quan l’aspror del dilluns ja s’ha assumit pel comú dels mortals, i la majoria dormen. Aquesta història transcorre un diumenge fred d’hivern en estiu. La veritat, la diferència és gran: en estiu es sua. I es sua tant que fins i tot les ungles amollen una mena de vapor d’exsudació i mullen les tapes blanques dels Obabakoa que la gent llegeix els diumenges per la nit, quan la majoria dormen. I fins tot aquesta història li podria passar a una mestreta jove de costa en la fredor de l’hivern al barri d’Albania en Obaba. Però no. Quelcom de miserable no duu nom.

Passar el juliol a cap lloc sempre m’ha resultat fastigós, i en especial, passar-lo amb la xafogor asfàltica que vomita la costa de la Marina, sol i suant és tan poc païble que u es veu forçat a constatar-ho. I aquesta histèria contribueix a aquesta història en allò essencial: l’inici.

Així, aquesta història dels diumenges per la nit, quan la majoria dormen, comença amb una despertada:

— Per fi! Les deu en punt! Fins que em mates treball fill-de-puta!

La nit pixelada de grisos foscos, com una imatge en tecnicolor, es desploma calorosament sobre la tela blanca i dolçament asprosa d’un pijama hospitalari i sent com si el Montgó sencer encès s’acostara a fer-me un escoltet. Els cubicles venuts a preu de casa, com els insults de la nouvelle cuasine es venen a preu de plat, envolten un ambient tediós i buit; un residencialitzat ambient d’estupidesa europea on malmenge, fume i recorde que he oblida el llibre al pubet snob de La Pedrera on he comprat tabac. Me’l fumaré abans, encara no són les onze.

I em passa que tot i la cansera he d’anar a recuperar l’Obabakoa, perquè no sabré que la mestreta jove de costa, al final del conte ni mor, ni folla. “La Alhambra” és el nom que rep la meua Albania particular, i queda a poc menys de quatre-centes passes del pub snob de La Pedrera.

Tanque la porta metàl•lica de l’entrada i s’ou un so sord. Sospire. Mire el terra. I em gire. La primera passa és definitiva per a la victòria final. U, dos, tres, quatre... vint-i-u, vint-i-dos... Veig com un grup de gent, no més de cinc i menys de tres s’acosta. ...vint-i-quatre... Són dues parelles amb un aspecte, si més no, nòrdic: calcetins amb xancles i una rojor estupefacta brollant de les sobrealimentades cares. La nit no deixa veure tant, però com que el camí és obscur i llarg imagine les coses tal com són. I a la passa cent-trenta cinc tropesse amb un petit cub buit de plàstic blavós. ...cent trenta-huit, cent trenta-nou... D’on collons haurà eixit el cub blau fosforescent? Cerque a la memòria i la lògica no descobreix a quin element superior pot anar unida la peça que manossege. Sembla un pedal de pressió dels que activen el petit circuit elèctric que mou els automòbils de joguet dels nens. Llance el cub i cau on he donat la passa cent noranta-huit. Tretze passes més i gire el cantó... dos-centes quinze, dos-centes setze. ¿Qui pot viure en una casa on l’ornamentació floral base és una planta que s’enrosca al reixat produint alguna cosa semblant a fesols de trencar però en bord? Segurament gent trista, com la que pot pagar-se un plat escuet a preu de 14’85 euros al bar que es troba en passar els contenidors del fem, del vidre i del carbó; gent insensata probablement, que ompli taules buidant de sentit les tres-centes dotze passes que separen el bar del cubicle on visc. Gent a la qual se li cobra tot més car perquè la seua capacitat d’integració deixa molt que desitjar... tres-centes noranta-cinc, tres-centes noranta-sis, tres-centes noranta-set... ja veig el pub i... Merda! Està xapat!

Clar! Com al país de la gent seriosa i pulcrament cívica no hi ha espais més enllà de les onze... Fi. He fracassat i els acuse, encara que ho sé, que no són ells els culpables que a la fi de les teues passes et sentes sol, sense tabac i sense llibre. I val, no són ells, però hui et prenen l’hortet, demà els costums i el cap de setmana et quedes sense llengua; però no són ells. No. No ells a soles, no. Són uns més. La pluja en els contes de diumenge és el que són, com incoherents. Com un roig-gamba preguntant per “La Jara”: no hi ha resposta, sols odi. Un odi sol i suat, tan poc païble que u es veu forçat a constatar-ho.

La blavoreta fosforescent marca encara la passa cent noranta-huit. Una foscor recta i rescalfada em presenta el camí: el futur és negre des d’un blau fosforescent. La tensió comença a pujar, de fet se sent música de tensió de la que posen a les pelis de misteri. No m’agrada tornar a eixe lloc. Una frase. Silenci.

A hores d’ara els aguts de la música em constaten un perill imminent. El cor bombeja grinyolant i els aguts rebentaran prompte. Em gire: el cantó. Silenci (i sospir).

El cubicle em rep de nou. No li parle ja. M’enerva la miniestructura i no va el televisor. La música torna a l’ambient la temor, la presó.»

Sura lleument el cadàver d’un gos a la piscina. A la vora, Mr Werfell el duu de la cadena amb els ulls closos, no del tot, i la boca torta. I un ganivet de cuina profundament penetrat adjunta hàbilment un sobre amb el títol: CONTE DE DIUMENGE NIT.

2008-09-24T00:00:00.000+01:00

M'agrada el regust que deixa l'haixís
i expirar el fum de forma pausada.

M'agrada el te carregat de sucre
i seure'm per escriure relaxat.

M'agrada el bloqueig parcial de la tràquia
i la gravetat que li dóna al meu parlar.

M'agrada eixa veu ronca o de gall
i eixa predisposició per evocar.

M'agrada, a voltes, la dissecció del tot
i els trossets i les esquerdes del tabac.

M'agrada, d'altres,la mescla de contrapunts
i llepar la pega del paper d'arròs.

M'agrada romandre a l'espera enumerant
i que brolle la creació pels regalls.

M'agrada el pou, i l'aigua al fons, inestimada.

2008-09-13T21:24:00.004+01:00

No he somrigut fa dies,
i ara no es tracta d'un posat.
La buidor és tan generalitzada
que un eco sord prorromp
per les cavitats intempestives
on somort hieratitze la cara
poc a poc, mentre prims fils
d'una veu com de grill constaten
la secor que m'imbueix aquesta nafra.

Ja gairebé no me'n recorde de
menjar herba per fer llana;
no he parit cap moltó en segles,
i sols deixe creixer cargolades
aquestes banyes; la paret està
molt dura i decresc amb cada cop.

No es tracta, ho he dit, d'un posat.
Sempre m'ha semblat trista
l'apatia jòïca i l'emotivitat psicòtica;
m'adormen les valles amb què topa
la privadesa d'inframons; el sacrilegi
de saber-se més enllà del singular m'ennerva,
i desconesc les coses definitives: odie de tot cor
l'obtusa consciència del no
res.

"La història de sempre" direu. Bàsic.
I mentre la lepra que han escrit
em va prenent poc a poc, i jo
em necessite cada cop més.

Oda a la paraula

2008-09-01T10:15:00.003+01:00

Escric. Escric amb tota
l'ànima, amb les mans,
amb el cap; bombege
cada mot, cada
salt esquerp entre línies
d'indiosincràcia dubtosa.

Escric, mentre treballe;
treballe, i escric. M'escric
pels braços, pels ulls,
m'escric pel pit. I em
beses les paraules que
s'arrangen als pels del mugrons.

I la tinta es grava a la pell,
fortament, bavosament. I la llengua
se't torna blava, perquè mai
he sigut tant seriós com per escriure'm
en negre. Oh paraula! Em faltes!

T'imagine potent, prenent-me sagnosament
i t'escric com puc, on puc.
T'escric pels racons i et trobe
a faltar, com troba a faltar
l'amantis un coit. Sols un mot,
per assassinar, per tenir unes molles
de poder psicòtic; per refermar que
escric, i que ben lluny,
sota aquesta fulla,
hi ha el treball.

Prioritats

2008-06-20T02:11:00.000+01:00

Hui, he disbauxat, eteris, els mots.
I els cucs sospiren dins les pomes,
quina sageta no vas comprendre?

No he trobat les claus per cap lloc
i no puc anar-me'n: les portes
no es poden tancar.

És cert, dins d'un cotxe,
el riure d'un nen petit
no es pot infectar, però
els cossos de pares i germana
sí.

I no, no és perquè la imatge venga o no,
és perquè he trobat les claus,
i les he estrangulat amb aquestes mans
tan meues que tinc.

Després de cada nit, de cada tu,
això també és cert, et purifiques
amb aigua el cos. I et recrees.
Després mors, o vius agònicament,
i un dolç clauer et fa tan
important que plusvalues.

Les mosques magnifiquen llur figura
damunt la llum de la pereta,
quina part de la merda no has entès?

Apunts del submot

2008-06-19T12:29:00.000+01:00

No trobaré l’espurna
que em deixares al caixó.
Ho he decidit,
i així es farà.

Els pàmpols de la figuera,
ja saps, em donen picor,
i me’ls refregue
per l’entrecuix,
per recordar-te,
per moderar-te,
per olorar-te.

No trobaré l’esòfag
que, a trossos, vas
arrencar-me, amb dolçor,
que després de les espines
amb punts mentalitzats
ofegares per no usar-lo
més.

Desdibuixaré l’essència,
i la refermaré després
de desprendre cadascun
dels mossos que han anat
trontollant per omplir-me,
per sincerar-me,
per sintetitzar-me.

Ara les màgies del cos
s’han de pagar, perquè
no puc ser sensat amb ningú,
i he de ser simplement
obscè i mal parit,
i deslleial amb les complides
proletàries libidinals.

Viuré rascant-me el penis,
redreçant-lo sense gana,
omplint-me de buidor,
frisant la corda al coll:
per tu, és més,
per mi.

Una actitud

2008-06-16T14:31:00.000+01:00

MOT VIU:
RIU!

Dels espais feréstecs

2008-06-11T22:22:00.001+01:00

Despert i incisiu:
despitat per les ones
tèbies, des d'on reposa
la inecpressió descalça,
es sent un plany.

Mut, mut pels llindars,
per la llum inexperta,
mut pel sostre,
pretenciosament silenciós.

Involucrat i vençut;
s'ha assumit, ha pres part:
tota la culpa és seua. I tota l'ombra,
sí, també. Ombra per pair,
per refermar el camí.

Una porta. I a l'altre costat:
la totalitat perduda,
la catarsi heterogeneïtzada
mastegant un furgadents
dòcilment, i a la mà
un borrador.

Desomiadament tanca els ulls,
i quan els obri, no, que no els obri,
el silenci li parla mots pel nas.

Després deixa la porta mig junta
i marxa sospirant tènues
obscenitats des de l'amorositat
del seu penis suardat i ferm.

I calla, i al món hi ha
el més excels i significatiu
silenci.

Tannka a la criptococcosi

2008-06-10T02:59:00.000+01:00

Hui no t'has alçat,
i no has vist parir el gos.
T'has aprimat molt.
No sé quant ho he repetit:
no et muires o em faràs mal.

2008-06-08T05:10:00.000+01:00

Pareixia que volara cec
amb espardenyes de dues vetes;
pareixia un arcàngel,
d'eixos que han après a volar,
i que per extensió gosen de somiar.

...el detector de metalls es va alarmar...

A voltes em diuen, ara
que he caigut, que m'alce i torne a caminar.
Ves per on, jo havia pensar quedar-me a terra,
i sentir la geloreta pujar per les palmes de la mà,
i que tots m'envejaren el fred,
i convertir-me en obra d'art,
amb un posat profundament tràgic,
com una estàtua freda i sobtada:
un arcàngel dels de dues vetes,
amb ales, i somnis de marbre.

La carn vol carn

2008-05-29T00:38:00.001+01:00

Havia quedat amb ella a les vuit i mitja, i a les deu el cafetí s'animava com no ho havia estat des de feia una hora i mitja. No se m'ocurria ja que inventar-me, intentava convèncer-me a mi mateix, però és que després que el Jolis em digués tot allò, el cafè es va fer eternament llarg. Deu saber que sóc d'aquelles persones tranquil·les, que aquestes coses, diguérem, traumàtiques se les empassen sense parpellejar. La fredor amb que sempre he calculat els passos em va congelar a la barreta del cafetí aquell matí i després, després la pau.

No és que això de la sang em faça especial gràcia, de fet sóc molt mirat quan de les genives em surt sang per irritacions nicotíniques, però ja es coneix... Aix... Sap? No sóc de les persones que solen sospirar, però fou tot tan poètic, tan líricament perfecte... Sempre m'he pres allò de la carn vol carn molt seriosament. Les meues primeres mascotes m'estimaren tant mal que les tenebres se m'aferraren al cor i des d'aleshores vagarege pel món, subsistisc. Em moc sense motius concrets, sense gana. Però la primavera té eixes coses que se't claven no saps per on i et mortifiquen.

La Joana ho va voler, em va dir que l'estimara, m'ho va pregar. A vostè no el suportava, però suportava menys les despeses de la vida moderna, i ja es sap que l'adolescència sempre es pot allargar. Però no era sensata amb ningú i això em cremava l'esòfag, i em mastegava amb pessigolles les entranyes, i a mi se m'enterbolia la vista. I ella no se'n feia càrrec i em declinava, desestimava cada estímul. Vaig creure just que entenguera com em sentia jo.

Fou amb salfumant. Li vaig fer beure d'una botella emmascarada amb deliciosa xocolata líquida. Era molt golosa; però tot i això, potser cal apuntar la vaga possibilitat que jo reaccionara violentament. Era un exercici que necessitava la relació. Vaig gaudir molt veient com els pits acabaven rossegats per la part d'enmig, suant una mescla de pus, sang i òrgans descompostos.

Fou així senyor d'Asfeld, així vaig amar la vostra filla. Ningú mai l'estimarà tant, pot estar-ne segur.

2008-05-22T01:05:00.000+01:00

Hui he gaudit dels segons.
I no és que no et diga això
a cau d'orella i tu somrigues,
i que et caiguen els cabells
sobre la cara, despreocupats,
com desengegats. No.

És més bé que he relliscat
d'entre els minuts, furtant-li
a l'atzar petits moments de franquesa,
de descans, d'oasi, de dolça
i petita, d'irrisòria llibertat.

Fets anecdòtics; la contra
són els peus, que es moren
pels costats i criden
de ràbia, i gemeguen
asfixiats per la calor.

A l'esvelta nòvia li pica
el nas, i se'l rasca ferotgement
amb els dits. I el nuvi
s'avergonyeix davant els pares,
i els plats allunen als complaents
nius de persones que no
et veuen; fets anecdòtics.

Hui, dic, he gaudit els segons.
I m'he dispost sensat i completiu,
i t'han regallat els mots pel coll,
i una petita llacuna em rep,
atemporal, i he gaudit, com dic,
de cadascun dels trossets
que desconforme.

He dit.

La cambra de pensar

2008-05-18T23:57:00.000+01:00

Des del cantó obscur veia com la llum s'estretejava àmpliament per intentar penetrar, d'amagadet per baix la porta a la cambra de pensar. Però tot era obscuritat. Es sentien unes sabatetes d'esponja que relliscaven, perquè allò no era anar anant, per obrir la porta. I la veu, desolada, de la mare donava un bon dia sincer a la tia Rossa del Teular, i demanava obsessivament que entrara a fer-se el cafenet, i poder tindre un femer de despulles existencials en forma de barret matiner amb la veïna. Després, com cadascuna de les veïnes, la tia Rossa marxava sota el crit ferm i clar de "Ja t'he molestat prou!". I aleshores la mare seia a la taula de la cuina i reprenia, molt digna, les carantoines amb el vi. Més tard s'acostava a la cambra de pensar i la llum cedia més davant aquelles dues espongetes.

"Joan? Estàs? Podem parlar una estona?". Quan va veure aquell avantbraç per primera vegada li va vindre una esgarrifança que l'ofegà per uns instants. En recobrar el coneixement va tornar a veure una polsera a una altura potser desmesurada, on el colze restava més proper que el canell. En aquell paratge sec, gairebé àrid, on l'ambient s'enterbolia s'alçava altiva i bergant la crua de la Tomasina. Per a un borratxo de got i punyal, amb més del triple d'estupefaents dels que s'havia estipulat avariciosament, la Tomasina representava un plat fort difícilment superable. Per altra banda, és clar que un bar buit de poblet d'arrimat a serra a punt de tancar també era una conjuntura més que favorable. Això i la manca intencionada de trellat de cadascuna de les parts va donar peu a un episodi de sagnant fervor passional. Així va ser, tot d'una tragallada.

Als quatre dies tot el poble acusava, jutjava i controlava aquella cosa extranya que havia sortit entre els personatges denigrats del Joan i la Tomasina. La seua era una relació especial basada en un nul contingut dialèctic, diria, potser vital, que de manera traumàtica i inexplicable pervivia a totes les fuites d'un barril sense res a dins. Gairebé ni es parlaven, era tot estímul, era ritme, suarda seca, coits i una afecció de tinya constant. Però estaven units en lluita contra l'opressió d'unes pràctiques cruels i vexatòries, dutes a terme per uns agents geriàtricament especialitzats en l'art de la rumorologia i l'acusació desinteressada d'ascendència quarantina. I Tomasina s'angoixava sovint i, a voltes, despertava a Joan de les elucubracions etíliques que constantment mantenia. El Joan era d'aquell tipus de gent que no sembla que tinguen qualitats emotives, però que a la seua espongeta que no li la toquen o talla.

"Sí, però dóna'm un segon i acabaré el projecte." Però ja se sap que els segons són coses imperceptibles, o més bé, indegudes. I, a més, el seu projecte era ineludible, i d'urgent necessitat dur-lo a terme. Un projecte sòrdidament ajupit sobre la tassa d'un sanitari brut i angoixant. Va escriure sobre un tros de paper amb la seua pròpia merda un mot indesxifrable; i el va llençar esquizofrènicament pel desaiguador. Va sortir, i la Tomasina havia marxat. Com a penyora una nota: Gràcies per la teua atenció, signat la teua espongeta. Havia marxat, i amb el temps, la cambra de pensar l'ajudà a comprendre que mai més tornaria a veure a la seua espongeta.

Des del racó, l'ambient era tot fosc, era tot buit però funcionava, i sols hi havia una fuita petita dintre d'aquell barril de pensar, la ranura de sota la porta. "Ja the molestat prou!", i ara la mare vindrà. I les sabatetes d'esponja transportaren el soroll, i la mare aparegué al davant.

- Joan? Estàs? Podem parlar una estona?
- Sí, però dóna'm un segon i acabaré el projecte.

En sentir el tro, sa mare s'espantà, molt comprensiblement i una crisi nerviosa li va florir violentament. Començà a donar trompades a la porta fins que va anar cul per amunt. Al racó ajupit estava Joan, amb una pistola a la ma, i un somriure als llavis. Ja he acabat el projecte! I 21 grams de merda van escriure un mot indesxifrable pels calçons de Joan. La cara que posava era angelical, era feliç, i mort, al cantó obscur de la cambra de pensar.

Pràctica narratològica

2008-05-16T03:30:00.000+01:00

Nineta, va dir. Em pots passar la nineta? És clar que podia, però no sabia com. I se li notava. La imatge de Sara al davant, amb el petit al braç l’agullonava. La mà va palpar aquella pell freda, aquells ulls daurats, com dues cabotes de cigarreta enllumenant la fredor del matí. Tarden prou en arribar, no? Sí, Vicent, i el baf és blanquinós i tinc son. Eixa coseta tan menuda crema més que una estufa de corfa, però no calfa gens. Eixa pell blanquinosa, eixa fredor de nineta li rebentava entre els pulmons i l’estómac i una suor freda l’envaïa per darrere de les orelles.

«Salva? Estàs bobo? Em pots passar la nineta, veritat que sí?» I clar, que li havia de dir? Després de tot, sols passaven dos dies, però l’home era d’aquells que dormen poc i fumen massa, d’aquells que els entren dèries i s’encabronen durament amb la cervesa. Té. És que, últimament, estic aprenent a prendre les coses amb les mans, i em fa gràcia això del tacte. És com si una fredor innecessària t’adormira els dits quan prens la llibertat, agradablement, amb les mans.

Eixes coses que deia, aquella forma de caminar. Sara s’havia burlat diverses voltes de la torpesa que l’envoltava, i d’aquells pèls que duia. I tenia les mans com llimades, com si les petites arrugues i diferent identificació fiscal anaren desapareixent i no bastaren per adherir-se amb suficiència al paper d’arròs.

Ei, què fem? El fas tu?

Joan Fuster: "Verí Good"

2008-05-08T04:51:00.000+01:00

i amb açò, no crec que calga afegir res més.

De ordo recto

2008-05-06T09:26:00.000+01:00

Rimbombant. L'estel fuig.
I al darrere
els de sempre.

Li va pegar un mos
al peçó de l'orelleta,
com volent dir:
posa-li'n dos. I va
i es fa enrrere.
Com sempre.

Sí, d'acord; els
preliminars mai estan
ben fets, però com pot
no ser? com pot
no desitjar?

L'estel encara no ho sap,
i en són molts anys ja.
El de Betlem venia marcat
amb cua i tot, i n'han hagut
de rojos. Pobre estel frígid,
decrèpit, fins i tot, de
llibertat.

I a tot açò: quan
s'adonarà que els estels
són fixes, i que tot
els roda al voltant?

Rimbombant. La pols
està embossada de nou.
I continuem practicant
l'autosexe. Aix...

Alguns apunts sobre el formalisme rus

2008-05-06T05:28:00.000+01:00

Hui m'ha captivat aquella resposta que els grandíssims i roigíssims artistes russos de principis del segle XX van preparar contra l'art burgés.

Kandinsky ja plasmava en la seua obra pictòrica i sobretot al seu manifest D'allò espiritual en l'art (1913) la preponderància que havia de tenir la forma de l'art; ço és, des de la dualitat contraposada dels plànols de forma i de contingut s'eliminava el contingut. I això venia a tall de construir un art purament formal, sense referències reals, sense referents de significat codificats.
Skhlovsky parlava de l'alienació de la percepció humana pel costum, per l'automatització que sofrien els significants. Per aquest motiu es pretenia crear una "ciència" artística (en aquest cas literària).

Però mira, com que l'evolució d'aquesta escola de formalistes russos, coses de la vida, havia de fer-se a la Rússia de Stalin, el negrellonet que li deien; i com que aquest tipus d'art no era explícitament, diguerem... soviètic, compromés socialment, va passar, com qui no vol la cosa, a estar mal vist per eixa societat tan revolucionària. I clar, amb les dèries que se li oloraven al nostre amic trepas del bigoti, qualsevol escriptor no tan compromés mitjançant la seua obra (i pensem que Skhlovsky, per exemple, era boltxevic) pensava, com tota bona ànima de déu, en anar-se'n, clar hi és.

Però bé, tota aquesta tonteria d'escriure tres paràgrafs de dubtosa intel·ligibilitat només era per presentar un poema amb un estil que va fonamentar el formalisme rus, però no. No ho faré jo. Traduiré un poema de les mateixes característiques de Khlebnikov. Senyores, senyors, animals de companyia en general: escriptura zaum.

Rieu, rients!!
Desrieu, desrients!
Rialleu les risses, rigudament rederiure!
Desrieu somrigudament!
Riures sobreriures - risses de somriurer rigudors!
Filaireu risses, risses de sobrerigudors riallers!
Sorriallers, riallers,
Somrieu, ridiculeu, rissejant, rissants,
Filairejant, rient,
Rieu, rients!
Desrieu, desrients!

2008-04-18T11:49:00.000+01:00

A tu, que desestimes tant les hores,
voldria parlar-te amb
tota l'aigua perenne.

A tu, pesada glòria afiançada
voldria dir-te eternament.

A tu, perquè les forces
no em sobren;
A tu, perquè el somriure et recau
planer sobre la cara;
A tu, perquè els esguards
no esperen;
A tu. Sí. A la vida
un cant.

Perquè cada cop fumes més apressa
i no t'espanta omplir-me d'aigua,
et dic sencera i alegre,
com unes galtes enrogides,
com una mà, a grapats
amb l'anca.

La qüestió

2008-04-13T20:50:00.000+01:00

-A veure, açò que li estic explicant és molt més important per a vosté que no mirar de trobar resposta per a tantes qüestions indefugibles. Entenga la malaltia.

-Però senyor tècnic sanitari, continue sense entendre-ho... ¿Per què la meva dona m'ha fet portar ací quan li he respost a bonament que no entenia el per què, que no em quadrava l'assunt? I a tot açò, no entenc per què vosté ha de determinar les meues pròpies malalties.

-Bé, independentment, tot i haver estat aprenent la ciència mèdica durant uns anys de joventut que tenia, haver tractat a malalts des de fa més de vint anys, haver preparat una tesi doctoral, precisament titulada "Les desconnexions neuronals i les seues aplicacions a la gastronomia popular benicadellesca", i tenir un bolígraf legitimat per unes certificacions que em permeten declarar-lo a vosté dement, m'agradaria ajudar-lo a superar aquest petit problema.

-Però és que no acerte a veure el problema, no ho entenc. Aquestes qüestions indefugibles, precisament, són mitjançant les quals podré entendre per què no em fie de vosté, i sí de mi.

- A veure senyor Llàcer, no podem perdre més temps en aquestes confiances; ha d'aprendre a acceptar les coses com són i sense qüestionar-les... Però..., entre vosté i jo, si em jura que les entén puc procurar-li una bona situació dintre de la legalitat.

-Continue sense entendre'l. Si per contraposició es dóna per entés i m'explica... No sé, pense que...

-Uff! Quina hora és!

-Què?

-És massa tard! Perdone senyor Llàcer, continuarem una setmaneta més. Ens veiem la que ve vosté, el meu bolígraf i jo. Diga-li a la seua dona que lamente la rapidesa, i que passe per caixa i replegue cita.

I el senyor Llàcer li digué a Rossa, la seua senyora, que no entenia per què el metge volia que li digués que lamentava la rapidesa i que passés per caixa i replegués cita. Rossa anà al taulell, pagà i no demanà cita.

L'endemà es suicidava una dona i el senyor Llàcer continuava qüestionant les coses. Rossa va dir que estalviant els diners per al neuròleg podrien comprar una televisió.

I aleshores se li van fer els ulls rojos i una addicció lasciva va apreixer, i el tren es va aturar a l'estació abandonada on l'esperava sa mare amb un tros de pa amb sobrassada i una cara hieràtica, amb uns esguards que li recordavene els camps de blat on besava i jugava al primer amor.

Aleshores es va despertar. Raimon havia obert els ull, els havia obert!

Gana

2008-04-10T02:39:00.001+01:00

Com que fa temps que no escric res que valga la pena de publicar-se ací hauré d'esgrimir una excusa que no existeix. Aquestes coses que té la primavera i pre-primavera em fan superar els estats de nublina, generalment verdosa, que m'inciten a escriure. I com que no hi ha res d'interessant per fer-ne gala en un escrit, i he estat molt vacilant a l'hora de plantejar-me moltes coses no crec que aquest post acabe tenint massa sentit.

Això de parir un text, pense, no és pas com la gestació, com la llavoreta que germina i esdevé magnànima flor, no. Per mi és com vomitar: he d'estar fart. I per tal d'estar fart u ha de menjar, i bastant. I clar, jo... en aquests moments... sols tinc una mica d'ardoreta i una ganes massa sofrides com per a cuinar.

Molèsties I

2008-01-28T02:43:00.000Z

Els despertadors que pague i apague, el fred, l'aigua freda, els transgènics i la complicitat assassina i torturadora, els canals de televisió, la complicitat assassina i torturadora, els diaris, la complicitat assassina i torturadora, les converses buides, el cafè amarg abans de la feina, les plusvàlues, la complicitat assassina i torturadora, el sou que cobra el meu company de Romania, els ulls de qui em mira quan fume una cigarreta amb herba, la alienació, la violència gratuïta, la demagògia, el victimisme, la vanaglòria, l'egolatria, la justícia injusta, els jutges, la legalitat il·lícita, els polítics, les presons, els agents de seguretat social, les factures, els diners, la terrorífica complicitat assassina i torturadora, la tortura, la persecució, la seriositat rigurosíssima, la manca de compromís, la manca de crítica, la comoditat individual, l'oblit del proïsme, la fam, la desgana, la complicitat assassina i torturadora, la traïció pactista, la dualitat, la manca de matisos, l'autoritat, l'abús d'autoritat, la família tradicional, l'egoisme, el predomini de la predominança, l'oposició forçosa, la vinculació, l'obligatorietat, la dependència, la jerarquia, la mecanització social, la generalització, el parasitisme, l'enfermetat social, el dret penal, el dret constitucional, el dret a la propietat privada, els deures, la manca de trellat, la racionalitat absoluta, la irracionalitat absoluta, el terme mig, la manca de personalitat, l'anihilimanet progressiu de tot plegat, el dolor, la profunda, obscura i esgarrifosa complicitat assassina i torturadora.

Tot això em molesta; això i aquesta consciència, d'entre moltíssimes altres coses.

Paraules i fets

2008-01-22T23:07:00.000Z

Podria parlar de l'esperança que hi ha als llibres, de la contundent història, de les mentides il·lustrades. Podria referir grans autors antics, grans gestes; aglutinadors i imperants en els seus afers podria descriure grans homes, glorioses doctrines; i tot conformaria un relat pobre i transmmutable, ric i superflu, vagament ingeniós, amb el fons i les fonts sordes, extremadament acartonat i poderós en buidor discursiva.

Un sentit que inexisteix, que insisteix i repica, que es referma, que estreteja els mots, que els fa privats. Una forma burda, amb tacte lleviscós, somort. Olorosament embogit, sorollós, la virtualitat essencialista pica els llavis d'un món sencer i el dedica al projecte de la vida, de la dida sorneguera, amb una gratuïcitat inexpugnable, inconcebible.

El mar lilós ha esborrat totes les línies. No hi ha sol. No hi ha alè. Hem perdut. Tots.

Tristesa

2008-01-18T02:03:00.000Z

Sembla que no ho tinguem massa clar; això de romandre sempre a l'espera, de no acabar mai de cloure els ulls, de sempre haver de ser-hi. Això d'analitzar els estats d'ànim no és el meu fort, ja es veu amb aquesta espectacular arrencada.

En sí parle d'allò d'acabar-te una bosseta de tabac en tres dies, pel tedi i per no tenir les mans, ni la boca posades en res més. Ni el cap. La pretensió no va molt més enllà d'esbrinar aquest tedi i aquesta manca d'activitat, més enllà de donar audiència a les cadenes televisives i usar a destall les taxes que pague d'aquesta xarxa de solituds de nocturna natura, generalment parlant. També aquesta nocturna experiència que fa mesos que m'atrapa és el que em preocupa. Bé, realment el que em preocupa és el que d'aquests fets es desprèn.

En aquest sentit potser parle d'una tristesa discursiva, vital. D'una incertesa també clavada, com una mena de punxa. D'una incertesa que deixe viure, que deixe ser. Si amb el que faig poguera prendre les regnes del que faré ho faria. I la qüestió és just per què no visc, per què no faig, per què no sóc. I sols se m'ocorre tristesa.

Una tristesa lleument arranjada amb excuses i tocs d'un peregrinatge interior, essencial. Sï, sols el fet en sí ja és trist. Mai no he estat del tot segur que buscar eixe principi vital haja de ser d'una consciència total. És més, pense que la consciència de tots els passos, de la voluntat, de l'impuls ha de ser simplement immanent, i no cap mecanisme d'engranatges burdament atapeïts de raons volutives ni essencials.

Tot i això, no crec que hi haja cap manca d'objectius reals; pense que aquests objectius estan sofrint, pel que sembla, una petita transformació en l'ordre d'execució. Però que s'hi pot fer? En aquest bell paradís de plusvàlues acumulables, si no ets el suficientment revolucionari o submís acabes sient, simplement, molt trist.

2008-01-17T05:02:00.000Z

Sona la música...

Jo sóc fill de família molt...

Pensant en la quotidianitat amb què es fan les coses, pensant en les espurnes gravades i tot això que fan les coses que han deixat constància de ser, comence a no entendre aquesta quotidianitat que apareix ara, tan destrossada, tan malauradament nostra.

...he hagut d'anar contracorrent perquè jo no sé que passa que tothom que ve de cara porta el cap topant a terra...

I no és sols allò de l'alienació i demès raons genèriques, és molt més, molt; és l'estranyesa, el desconsol, les paraules en binari, la profunda, cega i negra buidor...

...he hagut, en el camp, guanyar jornals; així la gent ja no em veia...

Resten moltes altres llibertats residuals, i cap d'elles és res més que una petita gota d'aigua estreta i acalorada, assecant-se amb un collar d'esponja. Una petita 100011100101111100110000...

...gairebé no comprenc per què la gent...

00101111màtica principal i més grossa de les societats d'aigua i esponja. Un proverbi budista preguntava com evitar que una gota s'asseque; la resposta es va reflectir sota el gran lema budista: “Ni glaçoneres, ni esponges: olles a pressió!”.

... i li pregue que no...

I no aconseguisc entendre aquesta realitat que bombeja aigua amb esponges; per altra banda tampoc en sóc partidari de les olles a pressió. No sé, potser funcionaria millor per no assecar cap gota, llençar-les totes al mar, que normalment, si funciona bé, no s'asseca.

2008-01-13T20:14:00.000Z

Quan trepitges el terra,
més enllà de les nits trabujades,
et seguiré.

A distància prudencial
recolliré les gleves
que deixe caure el teu somriure;
i les guardaré cerimoniosament
com es guarden les penyores.

Quan albires el final,
quan les passes se't tornen arcanes
i s'esgolen les pedres de la pols,
alegre i afectiu
et seguiré.

T'esquinçaran les mans
els dies de la feréstega sexualitat,
i glaçada et lleparàs els dits,
buscant-me.

Jo estaré allà on estiguen les espurnes,
i no podràs trobar el camí de tornada;
et perdré si existeixen els fats,
i si existeix l'olor esdevindré
una llacuna perduda;
i em nadaràs, com sempre,
més enllà de les nits trabujades.

Esperança

2008-01-08T12:45:00.000Z

Va mirar l'entristida orbe i la vesprada es va anar apagant com es fonen les peretes, a pedrades. Algú es va encarregar de pregar perquè no sortís mai més ni un sol estel, ni un pensament.

I aleshores va esdevindre tot, en un punt, com si ningú haguès protestat mai. Les hores havien passat, els segons, els milenis. I sobtadament la llum es feia per a tots com un gran telam fosc i imposat. I el primer plor esdevenia l'únic i primigeni cant de llibertat.

Després, sota la negra foscor del sol, va riure neuròtic, esperançat. A la força.

Sistematisme

2008-01-07T15:50:00.000Z

Hui m'he proposat escriure una mena de diari personal. És una idea o un projecte que fa temps que em volta pel cap. Potser aquest projecte comence arran d'allò que jo anomene el meu sistema, un eufemisme pedant extret d'un poema de Vicent Andrès Estellés. En realitat aquest sistema meu acaba per esdevenir la meua personalitat, però exhaltaré la voluntat crítica, que és allò a què vull referir-me quan ho dic.

Aquest matí ma mare ha declarat que aquest sistema, com jo dic, és una de les coses que em sobra. I jo pense que just la crítica em salva de les moltes carències que tinc, però em mata una flema que no em sobrava ja des d'un primer moment: el tacte. Em costa dir que una cosa és així si no ho és, és més, em rebota la necessitat de desmentir que la valoració que es fa sobre el tema del qual s'està parlant és l'acertada. D'aquesta frase amb eixe tarannà protofeixista s'extrau que sí, no sóc relativista, i consequentment practique una veritat absoluta: la meua. Sense creure-la del tot i reescrivint-la després de cada anàlisi. Per altra banda no sé si el meu és el punt de vista acertat, però de tots els punts de vista que he valorat el trobe el més acertat. I no sé si aquest sistema, o aquesta forma de visualitzar la realitat, descomposant-la i recomposant-la, extrapolant els meus ego dixit a altres dixit que han fet fortuna als llibres, o aquesta forma de fer em converteix en un crític radical o en un insecte femater.

Bé, no sé si jo faré de mi l'“objecte d'estudi del meu llibre”, segurament sí; i no perquè el solipsisme ja no siga una forma prestigiosa d'entendre la realitat, sinó sols pel fet que és mera arrogància afrancesada i tossuda, innecessària pot ser fins i tot. I com que em faré objecte d'estudi, el resultat serà com un vòmit del que he menjat per ací, per allà. I aquest sistema abulimiat que tinc per culpa de menjar tantes coses coentes esdevindrà la forma d'estudi.

I si més o menys açò ja va de mals de panxa, el resultat segur que fa olor a merda.