Epíleg

Sóc tan atrevit d'escriure una nota i ja està? No. Sempre m'ha agradat explicar interrogants. La qüestió és que el blog, ben bé ho sabreu, és com un xiquet, i sempre que plora t'has d'alçar, donar-li de menjar, dos palmadetes per a què rote i deixar anant que es faça major, i que faça fortuna amb un bombí nou, un jupetí a quadres i un bell rellotge de butxaca que el faça puntual.

El cas és que l'altre dia em van trucar dels serveis socials, havia donat el meu telèfon, per fortuna es va guardar el nom. «Senyor Fakhfakhina? Tenim el seu fill a l'alberg d'acollida. Vol parlar amb vostè». Li vaig dir al funcionari, que no calia que em parlara de vostè, i que si ell entenia que l'accent d'eixa paraula tan lletja era anòmal just per restringir el seu ús; que em em diguera on estava l'alberg, que en deu minutets faria cap i que fins ara.

Me'l vaig veure eixir d'allà amb un pal florit, no menys que certes parts del pantaló que duia. No s'havia afeitat en molt de temps, i les taques als dits i a les ungles no se les ha de poder llevar en la vida. El vaig arreplegar i ens en vam tornar cap a casa. Ara estem de reformes i de moment es quedarà amb mi, es veu que encara no està prou granaet per a estar pel món. Sí que deixaré els residus per a què els doneu caladetes quan vos apetisca. Però de moment, fins que no s'afaite i se li'n vaja el corcó no liaré cap cigarreta més.

Ens veiem pels papers!