Aquests dies, forçat en part per l'abelardina condició d'aprovar morfologia, i per altra banda punxat per un debat de dolç fumet i de cerveses multicolor, he estat mirant articles, i hui n'he troba un de Gabriel Bibilono, que titulà "Llengua, gènre i sexe". Vos deixe un fragment que m'ha semblat esclaridor, ja no del debat al voltant del llenguatge no sexista, ni de la concepció patriarcal de la llengua, si no de quina és la comrensió del lingüístes sobre alguns dels arguments feministes.
"En català les paraules femenines només es poden aplicar a dones, mentre que les dites masculines per a associar-se semànticament al sexe masculí necessiten l'acció del context."
No es poden criticar les afirmacions lingüístiques que fa, perquè són certes. És a dir, pense, com Bibiloni que els aspectes fonamentals de la llengua no es mouran, per molt que practiquem ferventment l'ús no sexista del llenguatge, el marcatge de gènere continuarà caient sobre el femení, i així ho farà perquè el sexe femení no té prou amb "l'acció del context" per a existir en la llengua, i per tant se l'ha d'anellar per a que puga ser visible. Eixe fet lingüístic no es pot canviar, perquè la tendència dels parlants és a marcar el gènere.
Ara bé, que aquesta tendència tinga les seues arrels en una concepció patriarcal del món jo diria que no sols és afirmable, si no que és molt més que obvi. Per altra banda, l'afirmació que la llengua invisibilitza les dones és en part certa però li calen molts matissos. Analitzem un poc tendència general dels parlants a marcar el gènere per a diferenciar entre les dues formes, la no marcada (estudiant) i la marcada (estudianta). Quina referencialitat té la forma "estudiant"? Bibiloni ens diu que per context deduïm si té una referencialitat on s'incolu masculí i femení, o si per contra, hem d'entendre un masculí privatiu. Quina referencialitat té la forma "estudianta"? Té una referencialitat exclusivament femenina. En tant que hem de recórrer a marcar el gènere, perquè si no ho fem, no podem sobreentendre solament el sexe femení, no estem fent invisibles, a les dones, estem arraconant-les en formes secundàries, i de menor abast referencial. Però això no ho podem evitar, hem de marcar el gènere si volem fer visibles en la llengua els subjectes femenins i únicament femenins.
Aleshores, apareix una tendència, que he vist en molts documents de l'esquerra independentista d'atribuir a la forma marcada dos valors, el general o inclusiu de sexes i el femení restrictiu. Eixa actuació, justificada pot ser usada fent un exercici de contorsió lingüística que aprofita per veure el patriarcalisme de[ls parlants que han construït] la llengua. Eixa actuació em sembla sana, com a exercici de reflexió. Ara bé, pretendre que les formes marcades de les paraules flexives assumisquen el valor inclusiu és donar-li la volta a la tortilla i pense que no és la via més propera a la parla. Si volem treballar en pro d'un llenguatge menys sexista pense que hauríem de recórrer a les formes que Bibiloni anomena epicenes, és a dir, formes "referides indistintament a mascles i femelles i en què es palesa la manca de relació entre gènere i sexe" com "persona" o "víctima" que arbitràriament són femenines.
Tot i això, crec que no hem de defugir la idea que si són els parlants els que fan la llengua, quan més alliberem els parlants d'actituds sexistes i concepcions patriarcals més alliberarem la llengua.
"En català les paraules femenines només es poden aplicar a dones, mentre que les dites masculines per a associar-se semànticament al sexe masculí necessiten l'acció del context."
No es poden criticar les afirmacions lingüístiques que fa, perquè són certes. És a dir, pense, com Bibiloni que els aspectes fonamentals de la llengua no es mouran, per molt que practiquem ferventment l'ús no sexista del llenguatge, el marcatge de gènere continuarà caient sobre el femení, i així ho farà perquè el sexe femení no té prou amb "l'acció del context" per a existir en la llengua, i per tant se l'ha d'anellar per a que puga ser visible. Eixe fet lingüístic no es pot canviar, perquè la tendència dels parlants és a marcar el gènere.
Ara bé, que aquesta tendència tinga les seues arrels en una concepció patriarcal del món jo diria que no sols és afirmable, si no que és molt més que obvi. Per altra banda, l'afirmació que la llengua invisibilitza les dones és en part certa però li calen molts matissos. Analitzem un poc tendència general dels parlants a marcar el gènere per a diferenciar entre les dues formes, la no marcada (estudiant) i la marcada (estudianta). Quina referencialitat té la forma "estudiant"? Bibiloni ens diu que per context deduïm si té una referencialitat on s'incolu masculí i femení, o si per contra, hem d'entendre un masculí privatiu. Quina referencialitat té la forma "estudianta"? Té una referencialitat exclusivament femenina. En tant que hem de recórrer a marcar el gènere, perquè si no ho fem, no podem sobreentendre solament el sexe femení, no estem fent invisibles, a les dones, estem arraconant-les en formes secundàries, i de menor abast referencial. Però això no ho podem evitar, hem de marcar el gènere si volem fer visibles en la llengua els subjectes femenins i únicament femenins.
Aleshores, apareix una tendència, que he vist en molts documents de l'esquerra independentista d'atribuir a la forma marcada dos valors, el general o inclusiu de sexes i el femení restrictiu. Eixa actuació, justificada pot ser usada fent un exercici de contorsió lingüística que aprofita per veure el patriarcalisme de[ls parlants que han construït] la llengua. Eixa actuació em sembla sana, com a exercici de reflexió. Ara bé, pretendre que les formes marcades de les paraules flexives assumisquen el valor inclusiu és donar-li la volta a la tortilla i pense que no és la via més propera a la parla. Si volem treballar en pro d'un llenguatge menys sexista pense que hauríem de recórrer a les formes que Bibiloni anomena epicenes, és a dir, formes "referides indistintament a mascles i femelles i en què es palesa la manca de relació entre gènere i sexe" com "persona" o "víctima" que arbitràriament són femenines.
Tot i això, crec que no hem de defugir la idea que si són els parlants els que fan la llengua, quan més alliberem els parlants d'actituds sexistes i concepcions patriarcals més alliberarem la llengua.
7 burilles:
mmm a veure, 'hacerlo' significa donar-li sentit al món, fer-lo teu, és a dir, possar un valor. tot això té poca importància, quan un se'n adona, quan li ve, la pregunta per allò trascendent, ja han mort totes les seves paraules, la pregunta per allò trascendent fot tot el sentit que li puguis donar a la teva existència. 'hacerlo' no és un imperatiu, és estrictament crear-te un món, però clar aquest món se'n va a fer punyetes perquè hi ha una causalitat prèvia que canvia tot.
en lo referent a covard... stella maris parlava d'una altra cosa. parlava de mi com a persona, d'actes meus o de visions seves sobre actes meus. tant mateix no sé què dir-te, potser sí és covard, no ho sé, no obstant, quan ho vaig escriure ho vaig veure tot molt clar, només podia ser d'aquella forma.
en referència als conflictes lingüístics masculí/femení no estic gens d'acord, la llengua en aquest sentit no té cap valor moral intrínsec ja que no és en sí un codi moral sino de signes, serveix exclusivament per comunicar-nos i les connotacions que pugui tenir una llengua són artificials. està clar que té una estructura masclista, però... no hi veig cap intenció moral, només deriva de condicions històriques i culturals diferents.
sóc en manu, encantat.
i bé, obviament sí, entenc el català, el llegeixo i el parlo poc ja que estudio a granada, no obstant, ara que he tornat a s'illa tot el dia estic parlant-ho però a l'hora d'escriure estic convençut que tenc moltes mancances
Veig que el CdL t'inspira a muntó!!
Quina imatge t'has posat a la capçalera? Una integral? No et pega!!
Va tot bé??
(i no, no vaig a comentar críticament l'assaig ni res, "que te jodan" xD)
Jo pense també que la llengua no porta cap càrrega moral darrere, i que en català quan diem estudiants ens referim a totes i a tots. De fet, la nostra llengua resulta de les més integradores en l'aspecte que comentes, la normativa diu que els participis i els adjectius que acompanyen noms han de coincidir en gènere i nombre i que jo sapiga(vaja el que em ve a la ment ara) altres llengües properes com l'anglès o el castellà en aquests aspectes no recullen el marcatge. Quan de mal fan les cerveses i "els piropos" i les frikaes que ens tramem a les terrasses d'Arts gràfiques company!! Bon estiu!!
Pel que fa al que comentava el Manu, no, no i no. Saussere va fer molt de mal a la lingüística amb allò del signe i del significat. A veure, la llengua és un mecanisme de comunicació, d'exteriorització de visions personals, tan privatives com lliures, tan artificials com genuïnes, però en tot cas parteix, com bé diu en Manu, d'unes coordenades històriques, culturals, polítiques... en definitiva, d'unes condicions socials determinades. Per tant, en tant que parlants, mil voltes viciats, constructors de llengua, la nostra visió moral, per força, transcendeix, i per tant, els valors que considerem importants els fem visibles a la parla.
De totes formes, gràcies pels comentaris currats, i pels no tant currats.
Tot i que no m'agrada la cervesa... va molar la taula rodona :)
Este agost... fieshtaaaa :P
http://www.youtube.com/watch?v=dXujxvJ8dO0
Hola Fakhfakhina, soc Sergi Pitarch periodista i autor del bloc www.canviemlarealitat.com. En estos moments estic fent un treball d'investigació per a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre la importància del la blocosfera en la difusió del valencià a internet. Ara faig l’inventariatge de tots els blocs fets al País Valencià o per valencians i valencianes. En breu us passaré una enquesta a tots els blocaires per conèixer les seues motivacions. Si t'interessa col•laborar només hauries de contestar a l'enquesta que us passaré a tots en un futur. Però em faria falta un correu de contacte. Si vols més informació el meu correu spitarchtreballavl@gmail.com
Publica un comentari