Ara: atemporal proposta.
M'has desullat la paraula,
i els repunts semblen
tan, tan naturals, que oh!
Vomite! I les mans em
tremolen aferrissades
a la impàvida tassa.
T'ho has endut tot,
l'alegria, els monstres,
el mites, la història.
I s'ofeguen les floretes,
i totes les teues olors
queden com residuals
en els aspres cubets
d'esponja trista i verda.
8 burilles:
Tu qui t'has cregut que eres? Jàfer o què?
xD
Per cert... mola xDD
Però segur que encara queden dies de sol primaveral i de veure-ho tot més clar.
Alegria, alegria...!
(ses òrbites en sincronia)
...m'agrae...un poc trist i desconsolador, però nuse...té el seu puntet...
no sabia jo aquesta faceta teua.. la de poeta, dic.
Ni jo sabia que Anònim tenia una identitat concreta a què adreçar-se. Però en fi...
ai aaron, aaron... ;)
Trobe a faltar les teues calades cafeïniques eh? pero com deia DaVinci, millor que la inspiració et pille treballant!
s'entenen cada cop més coses...cada cop deuriem aïllar-nos més en un iglú, que sia calentet...s'agraeïx més...
no sóc d'hiverns.
Publica un comentari