Bon any

Encara no ha arribat l'hora de l'alegria profundament hipòcrita de les dotze campanades. Bon any i que et pudrisques només pugues, i somriu-me d'eixa forma tant tallant, somriu-me imbècil!

Aquest any em sacrifique, no més que els que han de passar aquesta nit de qualsevol mena, diguérem, no occidental. Aquest any, de balanç, no en tinc, perquè un any és molt ample, i tant, tant de temps, no sé..., no l'acabe de copsar. M'entristeix el fet d'estar enclaustrat voluntàriament, treballant, una nit com aquesta, però m'entristeix molt més no frisar l'esclavitut les nits que no són com aquesta. I per damunt d'això, hi ha la possibilitat moral de no tenir permesa la queixa en comparació amb les altres opressions.

Un any, no; per a mi és la fi d'onze dies d'esclavatge per diners, de prostitució cognitiva. Com ho dirien ells, onze dies de venda de la meua força de producció. Tot i així, per començar l'any, a un se li han volat els dits intentant fer que tot l'entusiasme del món esclatara expressivament en una tradició que no coneixia, a una altra li han aplicat, molt burocràticament, un protocol per a la violència de gènere tan inútil que ni en sabia d'ell, un altre s'ha mort, perquè sí i ha generat un buit per poder omplir, més tard les llums altes i parpellejants de les seicnàlubma s'ha tornat insistent i l'odi cap a les inutilitats ha crescut, més tard el passat mèdic d'un home s'ha dissolt en el no-res i una imbècil amb un quart de segle a les costelles s'ha espatllat el canell grassó, i ho ha explicat queixosa sota l'absurda i proctectora mirada dels pares.

Encara no ha arribat l'hora del crit profundament hipòcrita, de l'alegria estèril de les dotze campanades. Bon any i que et pudrisques només pugues, i somriu-me d'eixa forma tant tallant, somriu-me imbècil!