Prosopopeia

“Vaig cridar la policia”

Aquell dia vam sortir de l'edifici amb la cara roja, fornits i junts. Avançàrem carrer avall, de la mà, ben segurs. Desacomplexats, tots dos parlàvem amablement. I et vaig dir: “No hi ha demà si no ets amb mi*”. I observàrem el paissatge. Els carrers eren buits encara, i feia olor de tons blavosos. El sol relliscava privilegiat entre les cabòries de l'urbanisme, i descobrint armaçons de ferro colat i grans masses cimentades, perennes, començàva a calfar-nos l'esquena i els braços a poc a poc. D'un portal sortí un home amb un gos lligat i una bossa de fem plena. Els nostres passos rebotaren a l'orella de l'animal i en la distància es sentiren alguns lladrucs que anaven esvaïnt-se. Giràrem la cantonada topant-nos amb la tos d'un home humit i mig per afeitar que pudia a cassalla. S'obrí la porta d'una casa i quatre xiquets amb motxilla sortiren escridassant i barallant-se per la pilota. El carrer principal ens va rebre empenyent un cotxe cap a nosaltres; i botàrem enrere mentre ens pitava la imprudència. Vam correr per creuar el carrer. Allí, davant l'hotel ens va rebre una dona d'aquelles que s'emmagatzemen en naus industrials recarregant-se durant tota la nit. Obrí la boca i començàren a brollar paraules encadenades, i molt agudes que amb rapidesa colapsaven el nostre cervell dormitós, bellugant fins l'última de les nostres neurones. Els crits abominaven la caminada. Es sentia una remor que venia del fons i rossegava els cantons dels corredors. Aparegué un restaurant farcit d'encomandes matinals que parlaven anglès i francès, i es reiteraven repetidament. El xiulit de la cafetera que escalfava l'aigua i la feia bollir massegava les nostres orelles ocres. S'incrementava la presència de veus: arribava l'hora punta. Als xiquets se'ls renyia per menjar mal, i la parla s'exhaltava més i més; l'ambient avermellat produïa calor i a nosaltres ens queien les gotes de suor pel nas. La camisa negra estava mullada, i els porus s'apressaven en expedir més substància. A l'altra banda de la barra deu braços sobre un tumult s'aixecaven cridant l'atenció, i al fons un bigotí bramava malhumorat. Vaig entrar a la cuina a per un entrepà i vaig posar-li pressa al cuiner que em digué que necessitava oli, mentre les olles i la paella xisclaven remugant pel seu treball. Vaig allunyar-me, sol, al soterrani i les veus es varen distanciar. Rebuscava entre botelles l'oli. I de sobte: el silenci. Vaig sentir l'explosió que reberverà durant uns minuts al meu cap. I vaig sortir. Els cadavers s'escampaven per tota la sala.

Va sonar el timbre. I vaig borrar la pissarra mentre els xics i les xiques s'apressaven a sortir. Al diari venia la notícia: “Atentado terrorista en la costa del sol”. I la passivitat dels cossos de repressió sols fou millorada per la pressió que el fet exercia. Una pressió plagada d'interrogants, tan coherent com la inutilitat dels inútils. Després vaig baixar el cap, i vaig plorar en silenci.